VideoText.cat

00:00
00:00
00:00
Quan em van preguntar pels meus professors li vaig dir que, de veritat, no me'n recordava. I alshores em va dir: "Tiene muy poca memoria". i llavors li vaig dir: "miri, si arribo a saber que quan arribo a Espanya em pregunten tot això, en comptes de jugar, perquè era nena i del que tenia ganes era de jugar, hauria agafat una llibreta hauria anat apuntant: "Fulano de tal, a nascut tal any i ha mort tal any..." i ara els hi podria presentar tot el que vostè em demana. I li dic: "vostè se'n recorda de quan tenia 8 anys qui tenis de director?" i se'm va quedar així.

Autor de la transcripción:: Edgar Gallart

↑ Borrar
00:00:00:00 De diferents procedències van anar a parar a la Unió Soviètica.
00:00:19:03 Hi tenen moltes coses a explicar-nos.
00:00:22:01 Aquí tenim una mica tota la vida d'elles però res millor que sentir-les aelles en primera persona directament.
00:00:31:06 Ahir vàrem tenir ocasió de sentir la Roser Rosés que precisament la teníem aquí i que ha recollit les seves vivències en un llibre que si el voleu adquirir el tenim allà i que es diu "Trenes tallades".
00:00:56:03 Us presento de dreta a esquerra la Roser que és la que us dic que havia escrit el llibre i després tenim a la Teresa Alonso, Alcover y la Rosa Ortiz.
00:01:25:04 Això havia preparat unes preguntes per a que serveixin una mica del fil conductor de les vostres experiències però aquí podeu dir el que vulgueu.
00:01:41:21 La primera pregunta que havia pensat era que expliquéssiu una mica com va ser la marxa I quines experiències van impulsar aquesta marxa cap a la Unió soviètica, que crec que de Catalunya.
00:02:27:16 Això seria la primera pregunta i després, ja s''anirà establint una mica el diàleg i també, si voleu fer preguntes. ja que tenim el luxe de tenir-les aquí, doncs ja ens les aniran fent.
00:02:45:13 Comencem per ella. Com va ser la marxa?
00:02:52:16 Rosa Ortiz: Vàrem sortir a la última expedició els últims nanos que vàrem sortir d'aquí quan vàrem sortir nosaltres Barcelona ja va caure.
00:03:12:11 La meva mare treballava amb la mare de Vicenta aquí a Pedralbes a l'últim reducte dels "jefes" de l'aviació republicana, treballaven allí. Varen convèncer les mares que ens donéssim mentre s'acabaria la guerra i tornaríem. I ens van donar.
00:03:35:00 Varen passar a França en autocars. Esperàvem un vaixell rus de nom *** i ens va portar fins a Leningrado (Ленинград) .
00:03:54:07 Hola ingrat se'ns esperava en el port. Estava ple de gent tots ens volien tocar eren nens republicans que venien i tot això...
00:04:05:17 I bé, per nosaltres va ser tota una sorpresa trobar tot el port ple de gent. A més ja era hivern, estava nevant. Clar, venint d'Espanya amb aquesta calor... però bé, a Leningrad ens van tindre un mes fins que va passar la quarantena i després ens van distribuir per cases de nanos.
00:04:26:19 N'hi havia 15, de cases de nanos espanyols, per tota la part europea de la Unió soviètica. I nosaltres vàrem anar juntes a la casa número 5 de ***, que fa poc hem estat allà. I bé, així va començar la nostra vida. Vàrem començar a estudiar. Teníem allí tot.
00:04:48:14 Teníem els mestres. Teníem els mestres espanyol, de rus, estaven els llibres traduïts, per estudiar el rus, per estudiar l'espanyol ni allí varem conèixer tot fins que va començar la guerra ahir ens van evacuar i totes les peripècies que vàrem passar.
00:05:07:14 Quina edat teníeu vosaltres? Jo acabava de ser els vuit anys al novembre, ara la setmana que ve I vàrem arribar a la Unió soviètica el 5 o els 6 de desembre més o menys.
00:05:26:06 Jo vaig estar allí fins a l'any 1956.
00:05:36:11 Jo crec que és la que més anys ha estat, oi?
00:05:36:11 Roser Rosés: Jo sóc la única que no hi ha estat tants anys. Totes hi han estat molts anys.
00:05:45:21 Rosa Ortiz: jo vaig estar molts d'anys. Els últims dos anys vaig estar a Riga. Després em van avisar que podia tornar. I és clar, com bojos per què nosaltres ens van educar que nosaltres érem nanos espanyols I que algun dia tornaríem a la pàtria i, això que té el rus, que té un sentit molt gran de la seva pàtria, de la seva casa, del seu país; i ens van educar en això: que un dia tornaríem. Ahir quan ens van dir "podeu tornar", com vols seus tots.
00:06:10:13 És clar que, jo particularment, quan vaig tornar aquí al poc volia anar-me'n. (riures en la sala). I crec que no sóc la única. Primer que va ser la diferència de sistema que vàrem trobar. Aquí quan vàrem anar a buscar treball ens preguntaven:
- D'on vens?
- De la Unió soviètica.
- Què?!
- Bé, torna d'aquí a tres o quatre dies que ja et direm alguna cosa.
I clar, tornaves i no hi havia treball
00:06:44:15 Els problemes que vam tenir amb la família que van ser molt grossos, molt forts. Molt forts, una desil·lusió… vàrem anar petits hi vàrem tornar grans. Vàrem anar allí hi vàrem conèixer la vida. Vàrem conèixer la segona Guerra mundial allí. Hi poden passar moltes coses boniques i bones i vàrem veure també dificultats. Igual que el poble rus.
00:07:26:10 Vàrem tornar aquí i les mares ens miràvem com ..., no entenien res del que ens passava. I com ja tornaves una persona feta, Amb una educació, amb uns estudis... Era molt difícil.
00:07:40:23 A mi em van dir que manés de casa. Portes un grapat d'anys pensant quan tornaràs... El meu pare havia mort, Ja no estava. La meva germana quan jo em vaig anar tenia un any I quan jo vaig tornar tenia ella un fill d'un any. És tota una vida. No tenies res en comú. No hi havia absolutament res en comú. Res de què parlar, res de què explicar... res absolutament.
00:08:18:05 Tu vas tornar sense fills, però la Vicenta i la Teresa, quan van tornar, van tornar amb fills nascuts a Rússia, no?
00:08:27:16 A quin any vas tornar, tu?
- L'any 1956
00:08:32:00 Jo també vaig tornar el 1956.
00:08:40:03 No hi havia comunicació entre la família i vosaltres?
Vàrem estar molts anys sense comunicació. Fins que no va acabar la segona Guerra mundial, no hi havia cap comunicació amb l'Espanya franquista. Però va arribar un moment quan Espanya va voler entrar a la ONU, es veu que, amb tot això van dir... Que comencin a obrir fronteres.
00:09:04:10 Llavors ens van dir que podíem tornar a Espanya. És clar, ens havien educat que algun dia tornaríem.
00:09:11:15 El que no ens esperàvem és amb què ens trobaríem a la tornada. Encara que estàvem preparats; sabíem tot el que passava per aquí. Absolutament tot. El règim, I tot... Però trobar-te així, de front...
00:09:24:11 Però ni una carta, ni...?
00:09:26:19 Jo vaig rebre la primera carta em sembla que l'any 1948. Jo tenia un tio que estava a França.
00:09:36:16 Penseu que per enviar cartes entre Espanya i la Unió soviètica calia enviar-li algun intermediari, Normalment França, o fins i tot a Mèxic o Amèrica, Andorra... Aleshores, les famílies que tenien contactes...
00:09:51:02 Jo tenia un tio que estava a França i, a través d'ell, vàrem començar a escriure.
00:10:00:17 Enviaven el sobre a França i l'enviaven, cap a Rússia i cap a Espanya. I era molt de tant en tant. I després penseu que durant la guerra tots els van evacuar i moltes famílies després no sabien on escriure.
00:10:12:12 Fins que la Creu Roja allà cap als anys 1950 va fer un cens , va començar a fer un cens dels nens, moltes d'ells, encara que la família ho volgués, la carta no li arribava perquè es van moure tres o quatre vegades.
00:10:22:21 La família, fins que aquí no va ser una altra cosa, no podien, és que és impossible.
00:10:31:16 Vicenta Alcover: A mi, el que m'agradaria, perquè d'això es parla molt poc fins i tot en els llibres que han escrit les persones a la nostra situació, que jo recordi ningú parla d'això: Jo volia recalcar que la jornada que ha dit la Rosa realment va ser molt difícil per nosaltres tant a nivell familiar com a nivell estatal, i com a nivell de treball.
00:11:11:07 Amb les famílies no hi havia manera d'entendre's. eren mentalitats molt diferents. Per mi em tenien a casa com un bitxo Raro. Ja la família de València deien que era molt rara. Aleshores, el que volia recalcar escada al baixar del barco, la impressió que em va quedar gravada I què això no se m'esborren mai, és que hi havia una taula és almenys així i hi hi havien quatre persones.
00:11:45:14 Ara està parlant del poble de Castelló, que és a on va arribar el barco.
00:11:50:19 Aleshores ens van fer passar per cada una d'aquestes persones I jo recordo que el bolso que jo portava, me'l van fer buidar per mirar què és el que portava. Això a mi em va afectar perquè semblava com si jo fos una lladre. I després ens van portar en autocar a la quinta forca de Castelló, allà hi havia una muntanya, un desert amb unes barraques o no sé què eren...
00:12:29:01 La qüestió és que, el dia següent, vam passar a una sala, que seria com aquesta sala o més llarga, que hi havien unes taules posades formant una U, i tot de gent asseguda darrera les taules. Havies d'anar passant, un per un, per totes les taules. I al final de tot, hi havia alguna taula on hi havia el que semblava ser policies i ens agafaven les empremtes dels nostres dits. Això, a mi, jo ho he comentat a altres també i, ens ha passat igual, és a dir que ens va quedar una sensació, com de sentiment de vergonya, de semblar que fossis un lladre perquè mai no m'havien fet això.
00:13:13:14 La qüestió és que, arribem a Barcelona on hi vivia la meva família, I aquí van començar els interrogatoris. Primer, a la Via Laietana, un parell de vegades, després la primera que va ser molt llarga al carrer Ample que hi havia una jefatura (prefectura), Ara no sé si hi és encara.
00:13:39:17 Com que no coneixia de Barcelona la meva mare m'hi va acompanyar. Aleshores el meu fill va voler venir perquè, és clar, ell no parlava castellà ni res, parlàvem en rus entre nosaltres, I va voler venir amb mi. Vàrem anar-hi i quatre hores d'interrogatori. El dia següent em van dir que tornés a la mateixa hora I aleshores li vaig dir a la meva mare que com ja sabia el camí, què no calia que vingués. De les preguntes que em van fer, jo contestava el que jo pensava i el que a mi em semblava. I al sortir la meva mare em deia "no ho hauries d'haver dit això, ni l'altra...". I jo li vaig dir "allà ja m'han torturat una estona, ara no tinc ganes que tu pel camí em tornis a..." i vaig anar sola. I quatre hores més.
00:14:32:02 Després d'allà varen passar part tres o quatre altres prefectures més. Preguntaven tonteries. En unes em van preguntar si coneixia algú del partit comunista. Hi vaig dir que sí, que coneixia la Dolores ibárruri. Després em van demanar que els hi digués els noms i els cognoms dels professors que havia tingut. I com hi havien moltes coses que, o bé, no les sabia o bé, no me'n recordava, els hi anava dient, "no ho sé, no me'n recordo..."
00:15:14:16 Quan em van preguntar pels meus professors li vaig dir que, de veritat, no me'n recordava. I alshores em va dir: "Tiene muy poca memoria". i llavors li vaig dir: "miri, si arribo a saber que quan arribo a Espanya em pregunten tot això, en comptes de jugar, perquè era nena i del que tenia ganes era de jugar, hauria agafat una llibreta hauria anat apuntant: "Fulano de tal, a nascut tal any i ha mort tal any..." i ara els hi podria presentar tot el que vostè em demana. I li dic: "vostè se'n recorda de quan tenia 8 anys qui tenis de director?" i se'm va quedar així.
00:15:53:12 Després de quatre anys de passar per varies prefectures de Barcelona vaig rebre una carta dient que havia d'anar a Madrid. Vaig anar-hi I allà ens vàrem trobar 14 dels que havien anat. Un venia del sur un altre venia del nord... Però no sé com s'ho van muntar que els dies següents ja no varem coincidir cap dels 14. Suposo que ho van fer expressament perquè no poguéssim comentar res.
00:16:41:00 Allà s'hi que... Perquè jo, en alguns interrogatoris, sí que pensava el que em dia la meva mare que em podien ficar a la presó segons què digués. A Madrid cada vegada que tocaven el timbre de la pensió, pensava: "em venen a detenir".
00:17:04:00 Perquè allà, amb el senyor que em va interrogar, les vaig tenir fortes. Feia quatre anys que jo estava aquí, sabia com funcionaven les coses, a mi sempre m'han agradat les coses... Jo buscava un grup clandestí, per veure si podia ficar-m'hi. I aleshores amb aquest me les vaig tenir perquè em va preguntar si coneixia personalment algú del govern rus. I jo li vaig dir: sí cada dia em convidaven a prendre el te amb ells. Com vol que això conegui personalment algú del govern rus? A Sant de què? Els coneixíem quan passàvem l' 1 de maig, que els veies a la tribuna, i saludàvem i ja està. Però personalment, no.
00:17:54:09 I després va començar que si la rendició, que si no sé què... i jo li vaig dir: "miri, jo sempre he dit que no sóc creient. Respecto a tots, sigui qui sigui, cadascú la seva religió. Cadascú que pensi el que vulgui però això no hi crec. Li vaig dir: jo no soc creient però l'Església i l'Estat m'han obligat a batejar el meu fill quan tenia quatre anys I afer la primera comunió. Això és una hipocresia perquè jo no hi crec, perquè m'han d'obligar a fer una cosa així? I em va dir: "és que aquí somos Católicos."
Jo vaig dir: "vostès seran el que vulguin, jo ho respecto però a mi que no m'obliguin a fer una cosa que jo no... " Bé, li vaig dir que era una hipocresia, això.
00:18:52:15 I després a la feina, doncs igual. Jo vaig anar per anuncis a Hispano Olivetti, ahir em van preguntar: ¿Dónde ha Trabajado por última vez?. I quan deia què jo venia de la Unió soviètica llavors en deien un no rotund. Després vaig trobar a l' Enrique que era del meu grup i vàrem comentar això, i ell em va dir que a ell li havien fet igual, "¡Ai, no!" i amb la mà dreta alçada.
00:19:25:01 Després de moltes bifurques, vaig anar a treballar a Radio Iberia que feien ràdios oi televisions. Perquè això, allà a Rússia, havia treballat com tècnica a la companyia telefònica. Com que sabia soldar i tot això, em van agafar.
00:19:51:02 No era habitual per les dones llavors. Bé, quan vaig tornar aquí, en deien que "Eso es un ejercicio de hombres". Doncs jo sóc dona allà he treballat sis anys I a part de treballar jo hi havia moltes dones que feien aquesta feina. Allà, Radio Iberia, L'encarregat en va fer la punyeta tot el que va poder perquè quan anava firmar la setmana pel sou, em diea: " en la Unió Soviètica no li pagarien tant". Sempre em deia alguna cosa. I jo li vaig dir: miri, jo a la Unió soviètica treballava a la Telefònica i punt. i aquí, començo a les 6 del matí, acabo a les dugues, vaig a casa, dino en un quart d'hora, per anar en un altre lloc a treballar perquè amb el que em donen aquí no m'arriba. I amb el que jo tenia allà, tenia per viure suficient. Però cada vegada em feia el mateix.
00:20:55:02 Després de la ràdio vaig passar a la secció de televisions. Van posar una altra vegada L'encarregat aquest I jo ja no podia més. Feia dos anys que estava i estava fins aquí de tant burxar i tant molestar-me. A l'hora d'esmorzar el vaig cridar I li vaig dir que volia parlar amb ell. Llavors jo no me'n recordo el que li vaig dir però devia ser tot el que havia acumulat durant tots aquells anys, i li vaig engegar.
00:21:32:19 Després vaig trobar-me amb una en la que havia treballat I em va dir què si bé allà tothom callava per por o pel que sigui, aquell dia tothom em va sentir I es van quedar bocabadats mentre jo feia els retrets en aquell senyor. Vaig demanar que a les 14h, a l'hora de plegar que em donessin el que em devien I què jo plegava.
00:22:17:03 Aleshores va venir un dels enginyers que s'havia assabentat que jo havia estat a Rússia, I em va demanar que li ensenyés rus. Això li vaig dir: és que no ho he fet mai d'això". No sabia què cobrar així que vàrem arribar a l'acord que jo li ensenyaria rus I ell m'ensenyaria anglès.
00:22:46:11 Em va venir ell I el que estava per sobre de l'encarregat. Em van demanar que no marxés I que ja parlarien amb l'encarregat aquell I li vaig dir que jo ja no aguantava més després de dos anys i vaig marxar.
00:23:11:13 Després d'això, vaig treballar de cangur i del que se'n presentés. Fins que et vaig arribar a treballar en una escola als 24 anys en una escola de monges a Barcelona de les Filipenses.
00:23:27:21 per Gal·la Placídia; són unes monges especials. Hi ha una mestra Zen, la Berta, que a més la conec molt...
00:23:53:05 Elles durant els anys 60 70 algú així feien en la clandestinitat, van fer un grup que dèiem "els no alineats" perquè No era ningú de cap partit I de les monges venien dos a les reunions. I després, en una manifestació que vàrem fer pel passeig de Sant Joan, que ens van atrotinar a base de bé i, de les monges aquestes, sé que van venir algunes a la manifestació. I allà he treballat 24 anys. Elles m'han respectat en mi perquè saben que jo no sóc creient, jo les he respectat elles; tenim bona relació, cada any m'han trucat per un dinar que fan cada any abans de Nadal a les escoles i tenim una bona relació. Allà ha sigut el lloc on, diguéssim, no m'han maltractat a la feina.
00:25:03:19 Ara volia preguntar-li a la Teresa sobretot l'experiència que va tenir a Leningrad. Ella va viure directament el setge de Leningrad i té records d'això. Perquè també pot parlar d'això, dels records de quan era petita. i com van viure crec que bombardejos a Barcelona, oi?
00:25:34:06 Teresa Alonso: Sí, de Barcelona sí, antes de la guerra y luego todo el sitio de Leingrado.
00:25:45:19 Teresa Alonso:¿Entonces empiezo desde Leningrado?
00:25:48:20 Mariluz Retuerta: Bueno, no, desde los bombardeos.
00:25:51:22 Teresa Alonso: bueno pues en el año 1937, yo había nacido en san Sebastián. Cuando estalló la guerra mi mama i mi hermana evacuamos a Bilbao. Y allí en Bilbao mi hermana se afilió a las brigadas de las juventudes y entonces ella se dedicaba a hacer monos y ropa para el frente. Yo con mi mamá, nos daban lana en la cruz roja hacíamos medias, calcetines, bufandas, gorras para los milicianos

↑ Borrar
00:00:32:00 Roser Rosés
00:00:50:00 Trenes tallades
00:01:04:00 Roser Rosés, Teresa Alonso, Vicenta Alcover i Rosa Ortiz
00:01:55:00 Com va ser la marxa cap a la URSS?
00:02:30:00 Des de Sant Urce
00:02:57:00 Va ser la última expedició al novembre de 1938. Franco
00:03:14:00 Pedralbes, aviació republicana.
00:03:42:00 A França amb autocars i amb vaixell fins a Leningrado. Era Hivern i molta gent esperava per saludar-nos la benvinguda. Quarentena a Leningrad i després ens van distribuir per cases.
00:04:46:00 Vàrem començar a estudiar. Els llibres ja estaven traduits.
00:05:12:00 Acabava de complir els 8 anys i vaig estar allà fins l'any 1956
00:05:45:00 Estància a Riga durant dos anys i després vaig tornar a Espanya. El rus i la pàtria.
00:06:00:00 Quan vaig arribar aquí, al poc ja volia tornar-me'n
00:06:26:00 Va ser la diferència de sistema. Dir que venies de la Unió Soviètica et dificultava la feina. Els problemes de diferència culturals amb la teva pròpia família.
00:07:22:00 Les mares no entenien res d'allò que et passava. No hi havia res en comú, res que explicar.
00:08:18:00 Algunes van tornar de Russia amb fills cap a l'any 1956.
00:09:26:00 La correspondència postal entre Espanya i la URS.
00:10:01:00 S'havia de canviar el sobre a través d'un intermediari.
00:10:09:00 La Creu Roja i el cens
00:10:48:00 Vicenta Alcover: La dificultat de la tornada. El problema d'entendre's amb la família. Al baixar del barco, al port de Castelló...
00:12:02:00 La policia prenent les emprentes dactilars em feien sentir com un lladre.
00:13:14:00 Aribada a Barcelona. Interrogatoris a la Via Laietana, i a la jefatura del Carrer Ample. El meu fill no parlava castellà. Nosaltres parlaven rus entre nosaltres.
00:14:29:00 Vaig passar per 4 jefatures mes. Ens feien preguntes absurdes com ara si coneixíem algú del partit comunista.
00:14:57:00 Em demanaven que digués els noms que coneixia dels directors que havia tingut als col·legis.
00:15:51:00 Després de 4 anys de passar per vàries comissaries em van dir que havia d'anar a Madrid.
00:16:54:00 A Madrid, cada nit que trucaven al timbre temia que fos la policia que venia a arrestar-me.
00:17:54:00 Em feien preguntes sobre la religió.
00:18:14:00 Jo vaig dir que no era creient i que era una hipocresia que l'Estat i l'Església m'hagués obligat a batejar el meu fill.
00:18:53:00 A la feina, a Hispano-Olivetti, no em volien per haver estat a Russia
00:19:25:00 Vaig anar a parar a treballar a Radio Iberia que feien radios i televisions. A Russia havia treballat de tècnic de la telefònica perquè sabia soldar.
00:19:50:00 A Espanya es considerava que soldar era cosa d'homes i jo, com moltes altres dones a Russia, feia molt anys que hi treballava d'això a la companyia telefònica.
00:20:05:00 L'encarregat de Radio Iberia em va fer la punyeta tot el que va poder. Jo li vaig fer la comparació del règim laboral a Russia amb el d'Espanya.
00:20:51:00 Després de dos anys de treballar a Radio Iberia ja n'estava fart. Vaig fer un petit escàndol sense adonar-me'n.
00:22:10:00 Un dels enginyiers em va proposar d'ensenyar-li rus i ell m'ensenyiaria anglès.
00:23:28:00 Després vaig anar a treballar a les monges Felipenses, que eren unes monges molt espcials. Dues d'aquestes monges, durant els anys 1970, participaven un grup dels no alineats.
00:25:05:00 Teresa Alonso: Quins records tens del setge de Leningrado? Els bombardejos de Barcelona.
00:25:46:00 En el año 1937, habiendo nacido en San Sebastián, evacuamos a Bilbao y mi hermana se dedicaba a Las Juventudes, haciendo monos y ropa para el frente. Yo con mi mamá hacíamos medias, calcetines, bufandas y gorros para los milicianos con lana que nos daban
00:26:35:00 La situación empeoró y tras un bombardeo mi madre sintió la necesidad de mandarnos fuera del país.
00:27:23:00 Cuando hubo una expedición para ir a la Unión Soviética, me apuntó. Yo tenía 12 años en 1937. Llegamos a Sant Urce y por la noche montamos en el barco Habana y llegamos a Francia. En Francia cogimos otro barco, esta vez de mercancías, donde dormimos en el
00:28:17:00 Viajamos durante 9 días hasta llegar a Leningrado. Allá tuvimos un recibimiento de bienvenida muy fuerte y muy emocionante. Banderas y canciones republicanas y rusas.
00:28:41:00 Allá nos llevaron a un colegio y pasamos revisión médica. La mayoría de los niños iban con piojos y enfermedades. Nos cortaron el perlo, nos pusieron unos uiformes con una blusa blanca, un pañuelo rojo y unos pantalones blancos. Nos llevaron a una habitac
00:29:19:00 Allá comimos y comimos y así estuvimos 3 días. Estábamos en una escuela y el primer día que llegamos era de día pero nos decían que durméramos porque eran las noches blancas. Artistas, pioneros, trabajadores de fábricas... mucha gente vino a vernos durant
00:30:15:00 Luego nos llevaron a Crimea, concretamente a unos sanatorios durante 4 meses hasta que organizaron las casas de niños. Yo estuve en una casa en Kiev, durante 3 años. Eramos 100 niños. Había otras casas donde eran 500 niños. La nuestra era pequeña.
00:30:53:00 Cuando ya cumplimos los 15 o los 16 - 17 años organizaron dos casa de jóvenes: una estaba en Moscú y la otra en Leningrado. A la mayoría de los que estaban en Kiev los llevaron a Moscú porque había chicos que querían ser aviadores.
00:31:18:00 Yo fui con una amiga y dos chicos más a Leningrado. Fuimos a una casa de jóvenes. Éramos 200 chicos y 50 chicas.
00:31:45:00 A mí me gustaba la electricidad y estudiaba para périto electricista.
00:32:16:00 Teníamos unos profesores buenísimos y nos enseñaban desde hacer un bobinaje hasta hacer una soldadura. Nos lo enseñaban todo. Luego montábamos amperímetros voltímetors según los planos.
00:32:55:00 En el año 1941, en un día festivo, en vez de ir al Hermitage, descubrimos que la guerra había empezado. Las chicas tambien nos veíamos obligadas a poder ayudar el pueblo ruso que tan bien nos habían acogido y que gracias a ellos estábamos vivos así que no
00:33:54:00 El frente no empezó por Europa. También empezó por la parte de Finlandia y Leningrado, als estar más cerca, era una ciudad deseada por Hitler a la que había que ayudar a defender haciendo barricadas.
00:34:33:00 Me alisté a la brigadas del Komsomol junto con unas 500 personas de la ciudad de Leningrado. Vimos que las balas nos llegaban.
00:35:22:00 Hitler bombardeó los almacenes de alimentación de Leningrado. Nos quedamos entonces sin alimentación.
00:35:54:00 Nos quedamos en hinvierno a 40 grados bajo cero (-40º Celcius) sin agua, sin luz. Al no haber agua, cuando se bombardeaba una casa se dejaba que se quemara. Los heridos sin calmantes. Tenías que lavar las vendas con hielo.
00:36:32:00 Éramos cerca de 300.000 en las brigadas del Komsomol y de estos, al cabo de 4 meses pasaron a 80.000. Cuando había un incendio la gente se acercaba para calentarse un poco.
00:37:02:00 Fue una cosa horrible.
00:37:46:00 El frío cada vez era peor. Con la debilidad del cuerpo, yo pesaba 37 kilos, no podíamos ayudar a nadie. Íbamos sucios y muy débiles.
00:38:51:00 Los caballos podían pasar por los lagos pero había que alimentarlos. Los camiones se undían. Un frío, un viento terrible y los conductores iban con la puerta abierta por si pasaba algo. No se veía nada, todo blanco...
00:40:09:00 (DESDE EL PÚBLICO): Lo que dice Teresa es importante porque ese recuerdo de todo blanco lo tienen muchos de los tuvieron que huir ya que las evacuaciones tenían que ser cuando había ventisca ya que era el único momento en que los aviones alemanes no los v
00:40:48:00 Dieron prioridad a los españoles porque tener un ticket para salir de Leningrado era un milagro.
00:41:13:00 Nosotros íbamos a 30 Km/h.
00:41:52:00 Cuando llegamos allá nos dieron una bolsita para comer. 75 gramos de pan y no te daban otra cosa aparte de unos caramelos para chuparlos con el te. Cuando te daban pan no era pan, era serrín porque la poca harina que tenían la mezclaban con serrín. Cuando
00:42:37:00 Teníamos que hacer la limpeza de las calles. No sabíamos donde dejar los muertos y teníamos que hacer agugeros como podíamos. Los trabajos en el Komsomol era muy dispares.
00:43:28:00 No teníamos fuerzas. En estas circunstancias te trastornas. Uno no puede hacer mucho y cualquier cosa puede ir en contra de tu supervivencia.
00:44:54:00 Nosotros evacuamos y tardamos 50 días desde las afueras de Leningrado hasta el Caucaso.
00:47:09:00 La pérdida del abrigo. Los alemanes quemaban lo que se encontraban por el camino.
00:48:44:00 Antes de acabar de atravesar las montañas del Caucaso, a 500.000 metros de altitud, con nieve perpétua. Estábamos haciendo la hoguera y oímos la aviación. No teníamos comida. Los chicos se portaron muy bien con nosotros. Tuvimo que huir y me dejé el abrig
00:51:13:00 Los chechenios nos bombardeaban.
00:52:14:00 Nos llevaron a Tiflis.
00:53:23:00 Yo quería encontrar a Ignacio, que era mi novio pero descubrí que él había muerto y me deprimí.
00:54:40:00 El 80 aniversario de los niños de la guerra. Ignacio se suicidó en Estonia al verse prisionero de los alemanes.
00:58:04:00 El 8 de marzo de 1942 etaba en Leningrado y ya empezaba a brotar la primavera.
00:58:45:00 Ese invierno había sido el hinvierno más duro. Las mujeres y los niños salían a la calle a celebrarlo. La mujer ahí sí que demostró lo que hizo. En Leningrado no había hombres, todo eran mujeres.
00:59:55:00 Los hombres estaban todos en la guerra.
01:00:26:00 (MARI LUZ RETUERTA) La vida de la Roser també és una vida difícil. Ella va tornar amb 22 anys i després va anar a Estats Units i després a Mèxic.
01:00:41:00 (ROSER ROSÉS) Jo vaig tenir més sort que elles perquè elles van haver de viure una guerra i postguerra d'allà i jo vaig haver de viure una postguerra d'aquí.
01:00:58:00 Jo vaig marxar amb la Rosa i la Vicenta ak novembre de 1938. A elles les van portar en una colònia un cop passada la quarentena i a mi em va tocar en unaltre indret.
01:01:16:00 Jo anava amb la meva tieta i una cosina de la meva edat i una cosineta petita que es va morir allà, per cert. El meu oncle era metge i el van fer responsable com a metge de l'expedició aquesta de nens que van marxar al novembre del 1938. Llavors ell va de
01:01:56:00 Arribant a Barcelona es assabentar que Franco ja havia pres Barcelona i va llençar maletes i va tornar cap endarrera. El desastre de la caiguda de Barcelona va ser el de ja no tenir comunicació amb Barcelona.
01:02:23:00 Aquest oncle va poder fugir cap a Mèxic des de França. Jo vaig poder viure 7 anys i mig a Russia des del 1938 fins al 1946, és a dir dels 12 als 20 anys, i llavors aquest últim any el vaig poder passar a Mèxic perquè el meu oncle, des de Mèxic, em va recl
01:03:16:00 De Mèxic, al cap d'un any de ser-hi, vaig poder tornar a Espanya, a Barcelona, per retrobar-me amb els meus pares. Això era al 1947. Tot havia canviat i res funcionava bé.
01:04:15:00 El meu oncle va arreglar els papers de manera que no constés que havia estat a Russia. Jo vaig passar molta por. El meu pare havia estat represaliat i una manera de defensar-nos era no saber res un de l'altre per no poder explicar res a la policia per si
01:06:16:00 Jo no vaig tenir tants entrebancs com elles.
01:06:59:00 Vaig haver de vendre les trenes que m'havia fet la meva mare i que jo conservava en record d'ella.
01:08:36:00
01:09:14:00 (MARILUZ RETUERTA): Quina és la relació que teniu amb Russia ara?
01:09:40:00 Les amistats han anat morint.
01:10:34:00 Ja no tinc ganes de trucar a ningú. Fins i tot quan he anat ara pel 80è aniversari, no he volgut trucar a ningú per no tenir més decepcions.
01:10:55:00 He treballat en una agència literària i de professora de rus.
01:13:15:00 (VICENTA ALCOVER) Jo parlo amb la filla d'una amiga per whatsapp i ens anem enviant paquets.
01:14:42:00 Des de Russia saben què està passant per aquí.
01:15:24:00 (ROSA ORTIZ) Jo em connecto amb la televisió russa i ells estan al corrent del que està paasant aquí. Jo el que vull recordar molt és, primer de tot, tot el record per a tots els mestres i els professors que hem tingut i les persones que ens han educat pe
01:17:31:00 (PUBLIC) i penseu que aquí a occident hem tergiversat el comunisme d'allà?
01:17:42:00 Jo quan vaig tornar em vaig trobar amb totes les coses que ja m'explicaven allà però en canvi aquí a Espanya no tenien un coneixement d'allò que passava a Russia.
01:18:18:00 Moltes coses que passen allà encara no s'expliquen degudament aquí. Veus el que està passant allà i el que diuen aquí què està passant i no té res a veure. És una país que ho ha tingut molt difícil per les dues guerres mundials en les que no va coler mai
01:19:29:00 Els americans tenen una política terrible en contra de Ukrania només per estar en contra de Russia.
01:20:11:00 El que va fer la Unió Soviètica amb nosaltres, cap país del món ho ha fet mai.
01:20:13:00 El que està passant ara amb els nens que fugen de les guerres, en quin país els estan agafant?
01:20:54:00 Vàrem estar en una casa als Urals i nosaltres estàvem millor que ells.
01:23:52:00 Les quería decir que nuestros educadores eran de lo mejorcito. Nuestro educador de la casa de Kiev se había educado en un colegio donde educaban a los niños huérfanos y está escrito en uno de los libros Poema Pedagógico (de Antón Semiónovich Makárenko).
01:24:28:00 En el año 2007 yo fui a Crimea a poner una placa a un guerrillero español que está enterrado allá. Entre las personas que íbamos estaba un hijo de este guerrillero. Cuando nos íbamos ya, en Kiev, resulta que voy a comprar el periódico y veo que en la port
01:25:51:00 Ella no olvidaba los niños de la guerra.
01:26:50:00 (ALCALDE) Jo avui volia estar aquí. Gràcies al Casal de la dona, i al Centre d'estudis. Segurament som dels poc municipis que fem actes per commemorar el centenari de la Revolució russa. Poder-ho fer amb el vostre testimoni és brutal. Teniu un mèrit extra
01:29:36:00 Afegiré que el 24 de novembre ens ve una poetessa per llegir-nos poemes russos. Ella es diu Miriam Cano

Personas y entidades:

Duración: 1h 30m 45s

Grabado en: 30.11.2017

Taula rodona amb el testimoni de 4 dones emigrades a la URSS el 1937 i 1938 . Parlen: Vicenta Alcover, Teresa Alonso i Rosa Ortiz.